El comerciant de te de Nova York Thomas Sullivan sovint enviava mostres de te a clients potencials. Per reduir costos, va idear un mètode: empaquetar petites quantitats de fulles de te soltes en diverses bosses de seda petites. Aleshores, alguns clients que no havien fet mai te abans, desconeguts amb el procés d'elaboració, simplement llençaven les bosses a l'aigua bullint. A poc a poc, però, la gent va trobar aquest embalatge còmode i fàcil d'utilitzar, i es va formar l'hàbit d'utilitzar petites bosses de te. Algú va suggerir que les bosses de seda eren massa fines, així que va passar a la gasa de cotó i va començar oficialment les vendes comercials. El 1903, Sullivan va sol·licitar una patent per a les bosses de te, i el 1920, les bosses de te eren àmpliament utilitzades a la indústria de la restauració nord-americana.
Inicialment, les bosses de te utilitzaven bosses de seda, que eren bastant cares. Més tard, l'empresari de Boston William Hermanson va inventar les bosses de te de fibra de paper resistents a la calor-, fent-les més semblants a les bosses de te modernes pel que fa als materials. Inicialment, les bosses de te americanes eren dissenys-de bosses individuals. A causa de la seva forma senzilla i la seva maquinària d'envasament rudimentària, les fulles de te es concentrarien dins de la bossa quan es col·loquen a l'aigua, donant lloc a un procés d'elaboració lent. Més tard, algú va descobrir que empaquetar les fulles de te en dissenys de bossa-doble amb les fulles plegades en forma de W accelerava el procés d'elaboració. L'any 1949, l'empresa alemanya Teepack va produir la primera màquina d'envasar bosses de te de doble-bossa totalment automàtica del món basada en aquest concepte. Aquest tipus d'envasos es va fer popular a Europa, amb comerciants de te consolidats com Twinning i Whittard que el van adoptar.
Després de dècades d'èxit al mercat americà, Joseph Tetley va introduir les bosses de te a Gran Bretanya el 1953.
